Quan se’m va ocórrer fer la llista del conjunt de persones, joves i adults, contractades o voluntàries, que d’una forma o altra cooperen en la missió de Salesians Rocafort em va impressionar: érem més de 220!
Hem recordat aquest any passat la formació de la primera comunitat salesiana: 17 joves entre 16 i 24 anys al voltant de Don Bosco. Però no hem posat, en una llista paral·lela, els noms de moltes altres persones seglars que l’ajudaven.
Don Bosco va trobar en elles tanta col·laboració que, fins i tot, va arribar a concebre una congregació en la què fossin considerats salesians tant els religiosos com els laics: uns ho serien com a interns, religiosos o religioses que viurien en comunitat; i altres ho serien com a externs, és a dir, com a laics que, cadascú des de la seva situació personal, es podrien comprometre en ajudar els joves en aspectes concrets. Tots units per l’impuls d’un mateix caliu, d’una mateixa espiritualitat.Roma, que li havia d’aprovar les constitucions, no en volia saber res. En Teresio Bosco, un dels seus biògrafs més coneguts, escriu:
“Al costat dels sacerdots que ajuden Don Bosco hi ha els laics: homes, dones, joves, adults, gent de l’aristocràcia, senzills treballadors o comerciants...; persones que consagraven als nois el seu temps lliure i els seus estalvis: catequesi, classes nocturnes, tallers, ajudar a trobar feina, servei de la casa, menjador, cuina, rober...Don Bosco es va anar convencent de mica en mica que seria oportú reunir aquests col·laboradors en una associació. I en el 1864, quan va presentar les Regles de la Societat de Sant Francesc de Sales a Roma hi havia un capítol que va fer arrufar el nas a molts monsenyors vaticans. Parlava de salesians externs. Qualsevol persona, fins i tot vivint en família, hauria pogut ser salesià. No faria els vots, però col·laboraria en la tasca dels salesians per als nois pobres.
Preveia, fins i tot, que qualsevol salesià que sortís de la Congregació per un motiu raonable n’esdevindria membre extern.
Aquell capítol va ser refusat. Don Bosco amb la tenacitat pròpia dels piamontesos, el va tornar a presentar, modificat primer i, després, com un apèndix. No hi va haver manera. Per aconseguir l’aprovació de les regles es va haver de resignar a treure’l”.
El fet, en Don Bosco, no és anecdòtic. Respon a una de les seves conviccions més profundes: la d’agrupar per a la causa de l’educació humana i cristiana de la gent jove el màxim de persones possible, fossin de l’origen o la condició que fossin.
Una convicció, la de Don Bosco, pionera en el seu moment. Fou durant la primera meitat del segle XX quan va anar arrelant en altres cors (Cardijn, per exemple, fundador de la JOC) i Pius XI (Acció Catòlica) fins arribar al Concili Vaticà II que li va donar carta de ciutadania. El Vaticà II defineix l’Església com a Poble de Déu, és dir, com a comunió de creients que fan present el Regne de Déu en el món, cadascú amb el seu do i la seva missió, però col·laborant tothom a la seva edificació.
La convicció de Don Bosco i la del Vaticà II ens ajuden a entendre millor la identitat i la missió de la “xarxa” de persones que ens hem unit per fer viva la missió de Don Bosco a Salesians de Rocafort. A uns, en hi uneix el compromís religiós; a d’altres, el contracte laboral; i a d’altres, l’esperit de servir com a voluntaris. Però hi ha quelcom més. Cadascú, amb la riquesa de la seva persona, en participar intensament de la vida i la missió de Don Bosco, té tot el dret de sentir-se salesià i de seguir aportant tot el que aquest esperit genera en el seu interior.
Com deia el lema d’una trobada d’animadors juvenils: Junts som +. I d’això es tracta, no?